Sibarites de l’instant

Por: Un mummy (Showroom Mummies)

Heu sentit la fletxa?

Ha fet diana a una bombolla tornassolada. I ja no hi és. PLoF. En quin moment ha deixat de ser? Hi ha un instant en que l’esfera es trenca, que ja no hi és, i malgrat aquest trencar-se de sobte, ens deixa un record que omple breument un espai que en realitat ja és buit. Com un subtil eco, com el so esquiu d’un crit llunyà. I veiem encara una presència fugissera.

Faríeu la prova de recordar el que tal vegada ha succeït en aquest breu instant d’oblit de la forma?

En un instant la bombolla s’ha esquinçat per un milió d’arestes i ha vessat els desigs d’un món sencer. Mil  paisatges, mil passions… De dins s’han alliberat les   forces antagòniques que conformaven adormides un U esfèric. L’instant es dilata en dos sentits, tensant-se com la corda d’un arc. Bé anhelant recuperar la forma d’aquell ideal pretèrit, bé lluitant per conformar la seva pròpia regla en el distint. L’univers neix i desapareix en aquest instant.

Les nostres sessions serien la suma d’intents de convertir en diana una d’aquestes bombolles. Volem sentir i enregistrar l’instant quan aquesta es trenca i es dilata, el moment del crit fugisser que posa la pell de gallina. El PloF d’on vessa una voluntat que irromp per sobre de les vulgars trampes de la presència. Us semblarà pretensiós i ho és, però la nostra pretensió no apunta als mitjans sinó directament al fi. Si mai us   animeu a escoltar-nos de seguida comprovareu que en molts moments de l’enregistrament la fletxa ni tant sols aconsegueix escapar d’un arc tremolós. Calma, paciència. Cal més d’una persona per fer anar aquest arc i això no és fàcil. A més, apuntem sense mirar, improvisant des de zero, mai pressuposem, mai concertem res. Mai practiquem o assagem, mai repetim. No anhelem la perfecció, som sibarites de l’instant i sabem que aquest no es deixa atrapar per cap estratagema. Cert és que l’assaig, l’ordre i la repetició donen els seus fruits, sí… Caricatures del record d’un instant borrós farcides de pretensions mesquines.

https://exqw.bandcamp.com/album/temps-tusitala

Ningú ens ha ensenyat a tirar, ni tampoc dominem harmonies, acords, ritmes, ni composicions, ni res. Evidentment aquests recursos apareixen a les nostres sessions, uns més que altres. Reconeixereu certes influències. Però això no ens interessa, la definició d’un estil contraria l’essència polimòrfica de l’instant. Les formes particulars són mentides, brometes de la imaginació, les restes fragmentaries d’una bombolla de ves a saber on i quan. La seva pràctica no reflecteix altra cosa que la misèria del pocapena que les interpreta. Que n’hi ha moltes de mentides i algunes estan bé, però que vols que et digui, quan anem a tocar ens fa mandra. Ens estimem més provar això de rebentar bombolles que seguir les tiranies de pa sucat amb oli de la imaginació.

No us enganyarem, nosaltres no estem segurs d’haver fet mai diana. En calent és fàcil sentir i viure l’espontaneïtat de l’instant. Ara bé, l’enregistrament és una altra cosa. Llavors un diu que el crit s’aprecia en tal moment, l’altre creu que s’ha fet diana just al final, l’altre encara espera veure volar la fletxa… És que la bombolla és petita i nosaltres cecs! Però no ens cansem de tocar, no. Cada diumenge els veïns de la Mummy pateixen el bombardeig a discreció de les nostres sessions balístiques.

Seguint el sermó dels pedagogs més papanates que diuen que s’ha de fer volar la imaginació, hi afegim, però, que cal volar-la amb TNT. Sense por, sense remordiments. Perquè ella ja és de per si violenta i vol acabar amb nosaltres. Ella és responsable de que les nostres experiències estiguin encadenades a les falses imatges del temps: del temps que passa, el temps extens, del temps acumulatiu… Les falsedats quotidianes que, per més bons arquitectes que siguem del nostre criteri, a la llarga ens acaben provocant l’estranyesa del viure. La imaginació no pregunta. Sense que ens n’adonem esquartera i fa miques l’or del temps que pertany a les intel·ligències de totes les èpoques, l’esmicola i converteix en rovellats trossos de presència que després ven al primer que troba. Tots aquests ultratges són motiu suficient per violar-la sense miraments almenys un cop a la setmana en sessions sibarítiques de balística cega.

La imaginació encotilla el temps que conforma la nostra existència més íntima en presències mortes, buides de força, en mer combustible pels viciosos cercles de la necessitat. Quan al contrari som nosaltres els qui a contrapèl i fermant l’arc ens violentem contra la seva tirania descobrim el temps tal i com és: L’eco d’aquell primer i únic instant, l’esgarip joiós de llibertat vertiginosa.

És cosa breu, és cosa tendra, terrible i fràgil. Espontani, efímer, irreversible… L’esclat d‘una bombolla.

PLoF!

Enregistrat durant la presentació del número tres de la revista Tusitala: EL TIEMPO. Lecturas a cargo de Sara Martín Blanco “Una experiencia estética” y Fabiola Eme “Corona” de Paul Celan.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s