Ara és hora, segadores… quan convé seguem cadenes.

Por: Efrem Gordillo Pla

Foto: Fabiola Eme

Sabem que l’Univers és energia i que el temps en si mateix no existeix (sinó que, com la llargària o la densitat, el posem els humans com a eina de mesura). No obstant, per no existir, déu n’hi do els maldecaps que dóna..! Encara que amb la digitalització d’avui les cadenes dels rellotges tendeixin a desaparèixer dels nostres canells, en l’actual sistema com ens organitzem aquestes cadenes  pesen més que mai, i les seves agulles se’ns claven a l’espatlla vibrant amb el torturador piip-piip de les alarmes dels despertadors quotidians.

Com que del no-res cap cosa en pot sortir, però res és més evident que el fet que existim i que per tant hi ha coses, l’Ésser o existència o realitat ha hagut de ser-hi sempre i haurà de romandre, forçosament, durant la impossible i eterna nit dels temps. Sembla que els estoics ja parlaven de l’Etern Retorn del mateix, amb el nom d’ “Ekpyrosis” (conflagració) es referien al moment del Gran Any en què el nostre univers crema per a tornar a ressorgir. I abans d’ells els pitagòrics, i encara abans les antigues filosofies índia i egípcia. De fet, l’única conseqüència del supòsit lògic que hem referit abans, és l’Etern Retorn.

Si el Tot està compost d’energia que es reconfigura i, com sembla, disposa d’un temps infinit, arriba un moment en què totes les configuracions energètiques possibles s’han ja donat i tot el que queda són repeticions, que s’han hagut de donar “ad infinitum” tan anant cap enrere en el temps com cap anant cap endavant, és un cicle tancat.

De les flors d’aquesta lògica, secundada en teoria matemàtica pel teorema de la recurrència de Poincaré, Nietzsche en fa mel moral i ens encoratja a viure fotent-li canya. Hem de fotre-li canya precisament perquè estem predestinats a repetir cada acció en l’eternitat. Parem un moment aquí per relligar un concepte: encara que no hi hagi l’home per mesurar la terra, aquesta ocuparà el  mateix volum en l’espai. De la mateixa manera, encara que el temps no existeixi sota el supòsit que no hi hagi ningú que l’utilitzi, això no treu que segueixin succeint esdeveniments en ordre causal, l’un darrera l’altre. Fet aquest incís, seguim. Si estirem el fil nietzscheà fins al fons, ens adonem que dir que tot s’ha repetit i es repetirà ad infinitum és el mateix que dir que tot ha passat només un cop: no hi ha cap canvi substancial en la pròpia vida més que l’alleujament d’allunyar la por, irracional, de l’existència (o no existència) en la mort. És el mateix que dir que de vida només n’hi ha una i que més val treure-li tot el suc, perquè serà el licor d’ambrosia que ens endurem a la nostra illa deserta per beure’ns for ever and ever.

Vist així, les agulles dels rellotges poden ser les espases que ens serviran per tallar la nostra virtut i esculpir la nostra vida. Però vist des del sistema actual són també el garrot amb què els reis de les misèries del “precariat” (abans proletariat) s’erigeixen amenaçants. Perseverarem fins la mort de la mort.

IMG_0239

El lapse de temps en què nosaltres no hi som (perquè som morts) i totes les altres combinacions energètiques es donen és tan inimaginablement immens per a la nostra concepció com fugaç per a nosaltres, per a qui en realitat suposa menys que un instant, l’instant precís que passa entre el moment en què tanquem els ulls de la consciència per darrer cop i el moment en què la recobrem sentint-nos de bell nou en l’agradabilíssim i ja oblidat paradís intrauterí. Aquest paradís perdut, com Nietzsche sap, també és un símbol per a les súperdones i súperhomes que no baden i se’ls apareix com a premi al final del túnel de la seva aventura.

Sense memòria els segons passen més ràpid, l’amnèsia és un accelerador del temps; així passem menys estona transitant pels carrers i els semàfors dels records. Però despistar-se del passat pot suposar despistar-se dels mapes de la consciència de l’ànima humana, d’allò que ens fa transcendents usuaris del plaer més sublim i del millor que hi ha. Consciència del temps ho és també del que passa, control sobre el que hi ha.

En aquest sentit la bifurcació de significat de la paraula no ho és tant. Quin temps fa quan plou i fa sol? Quan el 1789 els francesos feien seva la revolució, diu que també es dedicaven a disparar als rellotges públics com a signe del canvi del temps, de l’estat de les coses… Ara els privilegis ja no venien de la sang blava, sinó del compte corrent: el canvi de l’antic al nou règim va ser l’entronització de la burgesia com a classe dirigent. A partir d’aleshores la justícia era de qui se la podia pagar.

En efecte, la Revolució Francesa va ser l’estafa més gran de la història de la humanitat. Van vendre la moto que tothom era igual i els la van comprar. Ara viuen als brindis perpetus dels paradisos fiscals. Als voltors monopolistes dels Estats Units els va anar com anell al dit i la van reforçar: la nova nació sense territori. L’aliança de tots els burgesos del món havia nascut. Es perdien els drets que els camperols s’havien guanyat amb suor, llàgrimes i molta sang fent la guerra als senyors. Ells mateixos (burgesia = pagesos enriquits) creaven el seu propi sistema feudal, més refinat, que té la culminació en l’actual sistema capitalista. Donant la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per l’home i cal un rei absolut que distribueixi. Però el rei ara cria malves. És com allò de l’infant maltractat que espera secretament la seva oportunitat per maltractar, miserable a la recerca de la seva dosi de plaer pervers.

IMG_0238

Per entendre aquesta jugada no n’hi ha prou amb elucidar la bifurcació del temps, cal també posar llum en la bifurcació que li corre paral·lela, la seva germana bessona: la llibertat.

De la mateixa manera que hi ha temps bo i temps dolent, hi ha llibertat positiva i negativa. La llibertat negativa es dóna quan ningú t’impedeix quelcom, per exemple: tu, lectora/or, ets lliure d’anar a Mart (perquè ningú t’ho impedeix o prohibeix). La llibertat positiva és donar el dret efectiu d’allò que es diu d’hom que pot fer. Si tinc el dret d’anar a Mart, la llibertat positiva exigeix que les possibilitats efectives, els mitjans reals, per exercir-lo, em siguin donats. La llibertat negativa “no  impedeix” fer, la positiva, paradigma de la socialdemocràcia, procura els recursos per a fer.

Abans de la gran estafa de la Revolució Francesa, a Catalunya els camperols es podien quedar amb la terra que treballaven, d’aquesta manera la riquesa es repartia. Va costar una guerra que ja no estem en condicions de lliurar. El truc de triler de la igualtat d’oportunitats salta a la vista quan observem que, a la pràctica, ara es dóna la situació que només pot tenir terra qui l’hereta, com al primer i pitjor dels feudalismes. Fa mal temps, plou. Plou tant que l’argila de la societat s’ha tornat líquida com els excrements d’un cos estressat pel sistema que ens hem donat. Ballem, ballem perquè les hores passin més ràpid! ballem per invocar el sol, ballem perquè arribin les bones   hores. Ballem amb els peus i amb el cap. Al mal temps bona cara. Diu l’home del temps que demà sortirà el sol, farà bon temps i podrem continuar ballant perquè el nostre dia haurà arribat de la mà de la llibertat positiva que, col·laborant els uns amb els altres (en lloc de competint), ens haurem donat. Haurem comprès la santa i atàvica lliçó que la única manera de guanyar temps és donant-ne. Sant Pol, quina hora és?

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s