Sons de colors sobre un fons negre

Por: Cristina Martín Valbuena

I.

Estirada al llit, sento els llençols. Suaus. Sobre els peus, les cames, el pit, els braços. Fora, el vent bufa amb força. Les branques, sacsejades pel vent, graten la finestra de l’habitació. Aquest soroll és de color gris. No sé ben bé per què sento el moviment de les branques sobre el vidre així. Potser és pels dies de pluja en què veia les gotes d’aigua córrer per les finestres. Recordo que quan era petita les intentava tocar amb els dits des de l’altra banda del vidre i mai les trobava. S’escapaven i morien. O potser és perquè recordo que les cortines de l’habitació són grises. M’aixeco del llit i busco amb els peus -el terra, fred- les sabatilles. Sempre les deixo sobre la rajola que té dues esquerda en forma de creu. Les trobo. Agafo la bata i em cordo ben fort el nus. Camino fins la finestra. El xiuxiueig del vent, gris. De sobte, vermell. Sento que s’ha trencat alguna cosa. A prop meu. Faig una passa i trepitjo vidres. El cop ha sigut vermell. Sona el timbre. Amb compte, surto de l’habitació. Vaig pel passadís, amb les mans resseguint la paret, fins arribar a la porta. Busco el pom. Les claus estan posades. Dono tres voltes i la porta s’obre. Em parla el veí del pis del costat. La seva veu és de color groc, d’un groc molt intens. Ve per ajudar-me. Ha sentit un soroll. El deixo passar i li dic que hi ha vidres pel terra de l’habitació. Ell va cap a l’habitació mentre el segueixo pel passadís, més lenta, tocant la paret. Quan arribo al llindar de l’habitació, em diu que una branca ha trencat la finestra, empesa pel vent. Em demana per una escombra.  Groc.  Molt groc.

Li dic que la guardo amb el recollidor a la cuina. M’assec al llit mentre l’espero. Escolto com obre els armaris de la cuina. Primer, el dels plats i els gots, al costat de la porta. Després, el de les olles, al costat de la nevera. Més tard, el de les escombraries, sota la pica. I per últim, el de l’escombra i el recollidor, al costat de la taula de la cuina. Torna i recull els vidres. En silenci. Quan acaba, va a la cuina i troba les escombraries -aquest cop sense dubtar- on llença amb cura els vidres. Des del passadís, abans d’obrir la porta, em diu que ara ve, que vol agafar eines per arreglar la finestra. I quan surt deixant la porta ajustada, imagino què farà, des del llit.

IMG_7785

Començarà per cercar les claus a la butxaca dreta de la camisa però les trobarà a l’esquerra. Obrirà la porta i es guardarà les claus al mateix lloc d’on les ha tret. Només entrar, fitarà el seu reflex en el mirall del rebedor, el que queda tot just davant de la porta, i es pentinarà un pèl imaginari que creu que li cau pel front. Probablement, les eines les tindrà a l’habitació on guarda tot allò que ha oblidat on para. Abans de descobrir que les va deixar entre dues caixes buides, ensopegarà amb la samarreta que volia l’altre dia per anar a sopar amb uns amics, el llibre que fa mesos que hauria d’haver tornat a la biblioteca o bé un objecte que li recorda coses que intenta ignorar.

Quan, per fi, trobi les eines, marxarà i tancarà l’habitació dels objectes perduts, si més no per una estona. Abans de sortir, revisarà que el gos -té un nom començat per R i lladra quan l’ascensor funciona- tingui menjar i no l’hagi llençat fora. I, ara sí, tornarà. Continuo asseguda al llit quan entra de nou. Em saluda i és groc. Deixa les eines a prop meu. Passeja per l’habitació i sento com fulleja els llibres -els que abans llegia per les nits- que apilono a una taula al costat del llit. Li podria dir que se’ls emportés. Li podria deixar aquells que em feien sentir menys sola. Li podria demanar que me’ls tornes a llegir. Encara fa vent. Sento com les branques es mouen. Gris. Ell es posa a arreglar la finestra. I llavors, de sobte, blau. Sona música. El truquen per telèfon. Recordo la cançó. M’agradava.

IMG_7782

II.

El blau s’esvaeix i el negre és fa més fosc per ella. Cau desmaiada a terra. I quan desperti, recordarà el què va passar fa poc i el seu cervell intenta amagar. Gris, groc, blau i vermell. Gris per la pluja, el vent, els núvols i el cel tapat del primer dimecres del mes passat. Ella, la Laura, sortia de casa quan es va trobar al seu veí, en Pau. Havien coincidit al replà on havien compartit informació -de tipus irrellevant i sobre les seves experiències més recents- abans d’entrar a l’ascensor. En Pau vestia una samarreta de color groc, la qual la Laura havia vist com ell l’estenia al patí interior -on s’abocaven les finestres dels seus respectius menjadors- el dia abans. A l’ascensor, van escoltar els lladrucs del gos d’en Pau. Ell anava a comprar el pa i ella marxava a la feina. Quan s’acomiadaven, van trucar al Pau. A la Laura li agradava aquella cançó que el Pau tenia al mòbil -el qual era de color blau – i que era molt antiga. No recordava el nom ni tampoc el grup que la cantava però la coneixia. I mentre l’escoltava, cada cop més llunyana, la Laura creuava el semàfor i un cotxe vermell va aparèixer entre llàgrimes de pluja i vent. Va ser així com la Laura va rebre un cop que la va deixar a les fosques. I com el Pau, des de llavors, cuida d’ella. I parla amb veu groga.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s