El teixit infinitesimal (haibun)

Por Anna Vilà

Ilustración de Jordi Pagès

Això és una esfera, no una autèntica camisa. En conseqüència, no ha de ser interpel·lada com a tal. Dit l’anterior, és forçós assenyalar que ha de ser transitada; fins i tot si durant el procés, un hermètic recorregut, les extremitats van desprenent-se’ns, intercanviant-se entre elles o amb les dels altres. És un imprecís dilema i aquests anys seran reclamats, més tard o més d’hora, pels sotasignants de l’assumpte; inquirida la seva inanitat, el confort i la dimensió de les escales. Hi ha una tècnica precisa, diria algú, per a anorrear tots els ímpetus, i bona raó tindria, el mètode de la terra que existeix emblanquint-se a cada pas –blanc de por, de pèrdua, d’algada paràlisi dins l’aire de vidre–, un ombrejat en el revers del buit i la causa exactament alimentada, pel formigó, per blocs inviables construïts en els anys de les campanes. Tant hem plorat… però només la imbecil·litat dirà “per què aquesta desgràcia?”, “fins quan l’ermitud?”. Quan es vol fer el que no es pot fer ja és l’irrisori absurd, i absolut. Romandre com formiga només, estàtica i lúcida en el contínuum ejaculat, i ejaculant; sumptuosa, esborrada en el gaudi d’una immobilitat per sempre: arrel segura per a l’arbre del no-res. Se’ns escorre l’aigua i ni la veiem, tan ben centrada i fosforescent, però velada; els dos sentits d’una polsant direcció. Ai, els obrants de la geometria i els seus perversos, ben delimitats, participants!

 

Més olorosa,

dins del gel l’alga canta

el ser per sempre.

16a

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s